El conductor a qui acabava de recriminar una imprudència amb llums i claxonades baixà del seu cotxe i es precipità directe cap a ell, amb cara de molta ràbia i amb una enorme pistola a la mà, proferint el que possiblement eren insults en un idioma inexistent. Quan era a dos pams de la seva finestra s’aturà, callà, se’l mirà amb llàstima, l’encanonà i disparà fins buidar el carregador contra el seu pit.
Malgrat tot, seguidament Huck sortia del cotxe i corria. Corria avinguda avall, l’avinguda de la casa on havia nascut. Era nu, i les voreres eren plenes de gent que cridava el seu nom i plorava dolorosament amb llàgrimes sobredimensionades regalimant pertot. Ell fugia i fugia, i al final estava tan cansat que volia seguir corrent per acabar de rebentar i alliberar-se d’aquell grotesc turment.
En un instant determinat, aquella sòrdida escena de xivarri, plors i patiment s’esvaïa, i en una cantonada, inesperadament, hi apareixia una noia de bellesa impossible que li deia: “no corris més, la cursa s’ha acabat”.
Va despertar-se d’aquell horrible somni aclaparadament trist i confós. Era migdia, i amb els ulls humits contemplava des de la finestra de l’habitació un grup de turistes que s’allunyava per la vora del riu. Recordà l’immens riu de la seva infantesa, aquell riu que esquinça Amèrica en dues parts i que mor al gran sud sense deixar rastre. Se sentia sol, trencat i buit.
Feia vint-i-tres anys que havia arribat a Europa per estudiar filologia gaèlica, i un cop graduat s’havia instal·lat a Dublín, la terra dels avantpassats, on va establir l’editorial irlandesa més important fins aleshores. Allí havia conegut la que avui era la seva ex-dona, havia nascut el seu fill, i havia esdevingut un membre valorat entre la societat benestant local. Durant molt de temps, Huck Murray havia arribat a creure que aquell era el model d’existència que d’adolescent havia somniat, fins que poc després d’obrir la delegació de Londres, una implacable torrentada de decepcions li havia arrabassat voraçment tot aquell ideal, com la ruïna ràpida i accelerada d’un edifici viciat en algun punt bàsic dels seus fonaments.
Aquell matí, mirant el Tàmesi des del seu apartament, s’adonava que havia tocat fons. Va decidir delegar el govern de l’empresa al seu home de confiança i traslladar-se durant un temps indeterminat a Saint Louis, la seva ciutat de naixement.
Tres dies més tard, enlairant-se de Heathrow, mirava per la finestra de l’avió, observant pensatiu els mateixos boscos exuberants que havia vist en arribar per primer cop a Europa. Va abaixar la persianeta i es va adormir.
* * *
Entrà a casa passades les sis de la tarda amb les ulleres de llegir encara posades, traginant un trolley i amb el Financial rebregat sota el braç. L’interior no tenia mal aspecte, una empremta evident que, tal com li havia explicat el seu oncle per telèfon, un familiar prou discret hi havia estat instal·lat recentment. Va deixar la maleta a l’habitació, destapà una cervesa i s’assegué al sofà, tot contemplant el seu voltant, pausadament. Aturà la mirada en un retrat esgrogueït que mostrava una dona d’elegància clàssica, una dona a qui no recordava i a qui sols havia conegut una setmana abans que ella marxés d'aquella llar per sempre, malgrat ser la seva mare.
Mirant cap al carrer, escurant la Rolling Rock, observà la sorollosa i bruta avinguda que creuava el barri d’est a oest, en aquell interval en què comença el canvi de torn dels seus transeünts, a l’hora en què tota mena de malparits, perdedors i bandarres substitueixen l’exèrcit d’executius, estudiants, botiguers i caixeres que tornen cap a casa després d’un altre dia en les seves invariables i anònimes vides. Els somnis de la seva infantesa havien fugit per aquell mateix balcó el dia que el seu pare havia estat detingut per desordre públic. Recordava aquell home melangiós i vençut per la vida, que un cop havia estimat una dona més que a si mateix. Aquell home a qui una nit, com cada nit, havia esperat inútilment al peu d’aquella finestra. L’heroi que ja no tornaria més perquè el seu adolorit cor havia decidit aturar-se en una miserable cel·la, al costat del seu inseparable amic Doc, abrigat per aquella reservada calidesa que tan sols dos borratxos poden oferir-se l’un a l’altre.
El veïnat havia canviat molt durant els anys que havia estat fora, i només reconeixia, precisament, el vell Doc, a qui havia saludat en baixar del taxi, feia una estona. Semblava gaudir de bona salut, malgrat l’edat avançada, i seia immutable en la seva corcada cadira, com sempre, a la mateixa porta on havia nascut. “Algunes persones viuen una vida sencera dins d’un radi de cinc-cents metres”, havia pensat Huck sense arrogància. L’havia ajudat a bellugar el seient per trobar de nou l’ombra desplaçada amb el pas de la tarda, i abans de seguir cap a casa, li havia preguntat per la seva filla petita, la bonica Johanna. Amb els ulls brillants, la veu trencada i l’alè de caliquenyo reencès, el vell li havia parlat d’ella, de la casa del camp i d’algunes altres coses.
* * *
Abandonà la carretera asfaltada prop del pont que creuava la via pel nord, i sense pressa seguí pedalant pel camí que s’endinsava en els immensos camps de cotó; serè, però pensant en les paraules d'en Doc la tarda anterior: “durant tots aquests anys sempre ha preguntat per tu, Murray”.
Vint minuts més tard veia l’antiga plantació, custodiada per la deteriorada figura del molí. La porta de la casa era oberta i a dins hi feia olor de te. Sense accedir-hi, de la porta estant, a través del finestral que donava a la part del darrere, veié el traç laboriós d’una dona bella i jove, de cabells recollits i vestit senzill.
Rodejà la casa, tot descobrint aquell entorn quasi místic com si fos un ritual de retrobada amb la mare terra, i en arribar a la part posterior es trobà davant de qui només podia ser la petita Johanna feta dona. Digué bona tarda però ella no contestà. Silenciosa, observà el nouvingut amb ulls afectuosos i cor acollidor. Li prengué la mà amb tendresa, i amb veu suau i delicada li digué: “no corris més, la cursa s’ha acabat”.
Un consol sobtat, infinit, l'envaí de dalt a baix; commogut, encara amb la mà presa per Johanna, es reclinà lentament per asseure’s a l’escala. Mentre finalment ella li deixava anar la mà, amb una carícia al rostre, li oferí que se servís te i reprengué el treball. Huck respirà fons i potser plorà en silenci, preguntant-se en algun lloc del seu esperit per què li havia costat tants anys, tants plantejaments equivocats i tants esforços absurds recórrer aquells pocs quilòmetres en bicicleta.
Passats uns minuts, s’aixecà i entrà a la cuina. Se serví te, i mentre bevia i admirava la bellesa indescriptible de Johanna, s’adonà que havia oblidat com es deia desassossec en irlandès.
XM
Barcelona, maig de 2007.
