Alenada pre-vernal

Hi ha determinacions que hom no se les autoexplica; tan sols les alena fins al fons, gosat, quasi insolent amb l'esperit abjecte, el danyós, dit ignasianament.

La vesprada anterior, aquell vast i noble habitatge, pausat finestral al cel durant prou anys, l'havia deixat tancat amb un ordinari gir de clau. Sense drama, sense èpica. Només una mena de certesa densa, com si les parets haguessin entès abans que jo que allò era el final degut.

I amollaves aquelles claus als nois que s'ocuparien de tota la mudança, com a mi m'agrada; com si fos un bookcrossing en un discret banc d'un parc urbà sense nom, o damunt del gastat marbre de la taula d'un modest cafè, convidant un invisible futur prenedor d'aquell clauer a seguir ell el camí d'aquell espai, amb una tendresa similar, si pogués ser.

I conduïa cap a migjorn amb un ser-hi gairebé meu, en un trajecte que no era ni tan sols geogràfic, en què cada quilòmetre de quitrà semblava suprimir una impròpia capa d'indiferència. Entre absència de velocitat i promptitud, d'expectatives, de mirades d'altri, d'una certa idea de passat que ja no em pertanyia del tot. Aquella diòcesi remarcable, llunyana, que no crida ningú amb zel ni enardiment, que rep amb una sobrietat atàvica, com revelant que allà no hi ha promeses; tal vegada hi ha el gran riu, o camins de marges aspres i drets, i prou.

I l'endemà, obria els ulls sense relat, sense programa; només alguna cosa semblant a l'exactitud, callada, profunda, quasi física. Hi ha matins així, que no inauguren res, i tanmateix ho principien i enceten tot. Aquell primer despertar, que no era el final de cap vida, sinó l'inici de no fugir mai més d'ella.

I en un espai encara tan nu, tan desconeixedor del que havia deixat marxar o del que un dia prendria forma, hi surava una veritat furgadora però neta, que em suggeria que el buit era també una forma de lleialtat, de fidelitat a un pressentiment, a una veu baixa que no emparaula ni ofrena res per endavant, i que no entabana ni es desencisa quan a les noces de la virtut tot just hi han servit el primer vi.

Dos anys després no m'importa on aquell simple i honest gest em duia, sinó si sóc capaç de reconèixer encara aquell silenci deliberat, aquella infinita percepció, aquell sentiment net i balmat, com a única llar.

XM, winter's edge, 2026.

Glimpses

Ahir em vestia després d'haver-te fet meu i sé que mentre em miraves, nu damunt dels llençols, sòlid i calm, esguardaves a través del túnel del temps, perquè sé que tu saps fer això. Sé que veies la jove decidida i delicada que un dia somreia al teu costat, la que passejaves amb aquell primer ciclomotor japonès, tan teenager com eres, tan malvolgut i alhora admirat per tots, tan mirat amb mi. Sé que al punt final d'aquella breu visió transtemporal els meus gemecs secrets eren tendres i pregons com els d'avui, i que la nostra novella força tenia menys recursos però els mateixos aploms i principis.

No tinc por que hi vegis a través meu. Sóc el resultat d'un milió de vides, de joventuts, de reclusions, d'oblits, d'omissions, de parts, de partides, de coneixences, de victòries, de fites, de menyspreus, de desenganys i de cors destruïts per la tossudesa de la ignorància.

Tornava cap a casa, mitjanit tocada, i els horitzons d'asfalt entre la capital del país i la de la nostra antiga comarca eren líquids, com quan per un instant fugaç copsem la pròpia eternitat i una vulnerabilitat sobrevinguda ens revela que l'infinit se'ns escorre entre els dits si gosem negligir la individualitat, inviolable com hauria de ser, de cadascuna d'aquells milions de vides que ens configuren en l'ara absolut i irrepetible.

I m'he sabut, a posta, única, intacta.

Barcelona, primavera de 2019.