Alguns cops solia turmentar-me per l’absència de referents parentals i això em privava de mirar endavant.
Escales avall
A Mateu Llopis l’abandonà la seva dona la revetlla de Sant Joan de 2006, exactament trenta-vuit anys i dos mil cinc-cents quaranta-quatre gintònics després d’haver-se conegut.
Durant tot aquest temps, Llopis s’havia convertit progressivament en un ésser incapaç de fer-se càrrec de si mateix i de dirigir la nau de la seva vida. Lentament, havia perdut els pocs contactes que li quedaven de la seva antiga feina i els amics que conservava de l’època en què jugava a tennis, i sense oferir cap resistència havia acabat delegant en una altra persona la pròpia capacitat de decidir si es trobava bé o malament, si es vestia d’una manera o d'una altra, si tenia raó o si no, si sortien a sopar o si no, si estiuejaven a Calonge o si no, si es canviaven el cotxe o si no.
Subjugat, despullat de la més bàsica expressió d’autoconcepte, autoritat i llibertat personal, havia acabat del tot alienat i acomodat a la situació de satisfer permanentment el sadisme i deliris de grandesa de la seva muller.
Avui, vint-i-quatre de juny, es mirava al mirall, fart, fastiguejat, ressacós, i contemplava un obès sedentari de cinquanta-vuit anys, irresolt, diluït, sense aficions ni passatemps coneguts, aquells cabells mal tallats, les ulleres daurades bifocals, la barba modelada estil diputat arribista, pantalons beixos de pinces amb baixos acordiònics, tapant aquells mocassins de tacons desgastats, i, sobretot, nervis desfets.
La noció de suïcidi flotava etèria en el seu pensament, però tanmateix, com una gota de dignitat supervivent en l’immens desert de la humiliació, sentia una molesta ràbia en imaginar-se la vulgaríssima premsa local relatant breument el tràgic succés, en contrast amb les pàgines de societat parlant a cor què vols de la seva exdona, nova amiga d’un exitós i ordinari constructor del Baix Llobregat, i dels actes socials que amb somriures d’infinita autocomplaença organitzaven en benefici de no-sé-quina causa de moda.
Decididament, hi havia una opció alternativa a l’autoextinció, però ara tenia son i necessitava un profund descans per recuperar la calma. Es fumà l’últim cigarret de la seva vida mentre escurava un vodka amb glaçons, engolí tres Diazepan de 10 mil·ligrams i s’estirà al sofà, amb la tele al rerefons parlant del nou fitxatge mediàtic d’un club de futbol que detestava. Tancà els ulls, respirà fondo i dormí tres dies ininterromputs.
* * *
Entre la concurrència de darrera hora d’un divendres al hall de la facultat, hi destacava la figura d’un home madur que pujava vigorós les escales cap al primer pis. Atlètic, un punt bronzejat, vestigi de la recent evasió a Corfú, cabells estilosament cuidats, muntures negres, camisa i jersei entallats, discreta cadena amb creu d'argent, texans desgastats i vora escurçada com cal, calçat en consonància, la moral al seu lloc i un somriure brillant al rostre en veure la bonica Caterina sortir de classe. Es miraren mentre ella s’acomiadava d’una seva alumna que li deia alguna cosa, baixaren les escales agafats de la cintura i es besaren fugaçment just trepitjar la gespa que menava al pàrquing del campus. Van pujar al deportiu carregat de maletes i, tot escoltant Coltrane, van emprendre la ruta del nord amb ganes d’esquiar. Faltaven dos dies per Nadal, tres per fer-ne seixanta, i se sentia com mai.
La pionera operació de cervell havia funcionat. Feia gairebé un any, però aquell migdia, mentre conduïa agafant la mà de la seva parella, encara recordava, amb despreocupació i un somriure imperceptible, com al peu de l’avió que l’havia dut de tornada a Barcelona, l’equip de neuròlegs i psiquiatres de Houston li havien recomanat que, per arrodonir l’èxit quirúrgic, “extirpés” també qualsevol possessió material, gràfica o sonora que li pogués evocar la seva antiga personalitat. Recordava com en arribar a casa havia contractat una empresa de mudances perquè diposités totes les seves ràncies pertinences en un mòdul guardamobles per llençar-ne tot seguit la clau i el contracte, i com, sense saber ben bé per què, havia dubtat d'indultar, únicament, una afligidora i primigènia fotografia seva en una plaça d’una ciutat estrangera, de la qual no recordava el nom; una imatge tan rara com tendra d’un jove casat de poc i, notòriament, amb mirada embadalida d'enamorat.
Benicarló, agost de 2006
Benicarló, agost de 2006