Alguns cops solia turmentar-me per l’absència de referents parentals i això em privava de mirar endavant.
Escales avall
A Mateu Llopis l’abandonà la seva dona la revetlla de Sant Joan de 2006, exactament trenta-vuit anys i dos mil cinc-cents quaranta-quatre gintònics després d’haver-se conegut.
Durant tot aquest temps, Llopis s’havia convertit progressivament en un ésser incapaç de fer-se càrrec de si mateix i de dirigir la nau de la seva vida. Lentament, havia perdut els pocs contactes que li quedaven de la seva antiga feina i els amics que conservava de l’època en què jugava a futbol, i sense oferir cap resistència havia acabat delegant en una altra persona la pròpia capacitat de decidir si es trobava bé o malament, si es vestia d’una manera o de l’altra, si tenia raó o si no, si havia de fer esport o si no, si havia d’engreixar-se o d’aprimar-se.
Subjugat, auto-despullat de la més bàsica expressió d’auto-concepte i llibertat personal, havia acabat del tot alienat i acomodat a la situació de satisfer permanentment el sadisme i els deliris de grandesa de la seva muller.
Avui, vint-i-quatre de juny, es mirava al mirall, fastiguejat i ressacós, i contemplava un obès sedentari de cinquanta-vuit anys, sense caràcter, sense hobbies coneguts, amb ulleres bifocals de metall daurat, cabell gris mal tallat i nervis destrossats. L’opció suïcidi flotava en el seu pensament, però tanmateix, com una gota de dignitat supervivent en l’immens desert de la humiliació, sentia una estranya ràbia en imaginar-se la cutríssima premsa local relatant breument el tràgic succés, en contrast amb les pàgines del cor parlant a tot color de la seva ex-dona, la nova companya d’un magnat constructor del Baix Llobregat, i dels actes socials que amb somriures d’infinita autocomplaença organitzaven en benefici de no-sé-quina causa de moda.
Decididament, hi havia una opció alternativa a l’auto-extinció, però ara tenia son i necessitava un bon descans per recuperar la calma. Es fumà l’últim cigarret de la seva vida mentre escurava un gintònic, es prengué un Trankimazin de 10 mil·ligrams i s’estirà al sofà, amb la tele de fons parlant del nou fitxatge mediàtic d’un club de futbol que detestava. Tancà els ulls, respirà fons i dormí tres dies ininterromputs.
* * *
Entre la concurrència d’un divendres al matí al hall de la facultat, hi destacava la figura d’un home madur que pujava vigorós les escales cap al primer pis. Atlètic, cabell ben rapat, la pell bronzejada, samarreta ajustada, texans desgastats, bossa creuada, braçalet semi-hippy de la recent evasió a Corfú, la moral pels núvols i un somriure brillant al seu rostre en veure la bonica Caterina sortir de classe. Es miraren mentre ella s’acomiadava d’una alumna que li deia alguna cosa, baixaren les escales agafats de la cintura i es besaren just trepitjar la gespa que menava al pàrking del campus. Van pujar al deportiu carregat de maletes i tot escoltant Coltrane van emprendre la ruta del nord amb ganes d’esquiar. Faltaven dos dies per Nadal, tres per fer-ne seixanta, i se sentia com mai.
La pionera operació de cervell havia funcionat. Feia gairebé un any, però aquell migdia, mentre conduïa agafant la mà de la seva parella, encara recordava, amb despreocupació i un somriure imperceptible, com al peu de l’avió que l’havia dut de tornada a Barcelona, l’equip de neuròlegs i psiquiatres de Houston li havien recomanat que, per arrodonir l’èxit quirúrgic, “extirpés” també qualsevol possessió material, gràfica o sonora que li pogués recordar la seva antiga personalitat. Recordava com en arribar a casa havia contractat una empresa de mudances perquè diposités totes les seves pertinences en un mòdul guardamobles per llençar-ne tot seguit la clau i el contracte, i com, sense saber ben bé per què, havia indultat únicament aquella vella i ranciejant foto seva en una plaça d’una ciutat gallega, de la qual no recordava el nom, una foto tan nostàlgica com tendra d’un nuvi enamorat.
Benicarló, agost de 2006