Succeïa que, un qualsevol dia d'estiu de 2009, en mode ‘predisposició artística’, escollia una fotografia d’entre un grapat de memòries antigues del meu pare, dels temps remots en què encara ell era el model referent del jo-infant. Una imatge que situo al 1980 o 81, amb inexactitud.
Així, entre els meus dits, aquell posat tan seu, amb la vestimenta de quan, de Casau estant, em conduïa generosament al nucli de Vaquèira, on hi havia unes pistes d'esquí que es feien anomenar Baqueira Beret, i ell no s'havia posat mai uns esquís, una mica poruc, a sopluig de la seva muller (ma mare), s'instal·laven tots dos durant hores a la terrassa solàrium de la cota 1.800, a l'espera del meu esgotament o avorriment d'aquell maldestre lliscar que poc temps enrere havia descobert de la mà d'un amic de classe de classe (duplicat volgut). Aquesta activitat, novedosa aleshores, que he practicat de forma més aviat mediocre fins a dia d'avui, encara no he sabut si era desitjada de debò o si era una curiosa via per satisfer l'anhel de pertinença d'aquell nano de 9 anys que era aleshores.
Indumentària llampant, la del pare, cert. Són signes dels temps. El pare teixit en un mosaic de nylons blancs i vermells, i de punts negres i marrons. Puc evocar-ne fins i tot el tacte.
Al seu rostre, una mirada entre melangiosa, suau i temerosa, font d'un vincle pare-fill que amb els anys, sense malesa, sense saber-ne més, aniria assecant, aprimant, presa i víctima d'un autèntic segrest emocional i un presidi intel·lectual a què, a poc a poc, esmicolant diàriament tota resistència, la seva pròpia filla l'anà sotmetent.
Al fons, el vessant hivernal de la muntanya, de terra humida i amb (probablement) restes de neu embrutida als vorals del modest camí que des del revolt del ‘parador’ menava a l'hostal.
Una bruta paleta de fusta, una reduïda selecció de tubs de pintures, dos pinzells i diversos estris per traçar línies, van traslladar i canalitzar l'expressió de tot això descrit cap a geometries i sfumatos.
Un resultat final que provoca coses, potser angoixa, o llàstima, però un quadre inexplicable i incòmode per a un prototípic observador amb la ment travada, encallada, en la racionalitat de l'academicisme pictòric, que pot irritar-se perquè no pot explicar el significat d'allò que veu davant seu, en lloc de decidir que vol sentir, íntimament, ella sola, allò que li transmet aquella obra interpretadora (no pas fotocopiadora) de realitats (sobretot) emocionals.
En resum, sorgiren dues formes blanques, com emmirallades imperfectament. Properes, però que ja no es podien tocar, com separades per un esvoranc del seny i bon judici de dos homes adults, per una ferida inconcebible que s'havia anat accentuant a mida que es confirmava la claudicació i submissió biogràfica esmentada uns paràgrafs més amunt.
Un territori intermig entre aquests elements blancs laterals, un paisatge interior, roig coratge (mot que deriva de cor) i puixança, que muta cap al marró, quasi negre, de la fosca nit de l'ànima (citant un conegut frare del segle XVI).
Un espai inferior, base, paviment, on es barreja promiscuament la blancúria d'una neu virginal com la tocada pel pare als prats i carrers del minúscul llogaret rural de la seva infantesa (que quedava prou contigu, tot sigui dit, dues valls i mitja darrere seu) amb un fanguet enterbolidor.
Tot aquell món intrínsec situat en una tela de poc menys d'un metre quadrat. Tot aquell amor i enyorança gestionats durant unes quantes tardes calmes de treball, aquell estiu ja llunyà, en un no-lloc semblant a un atelier, d'adreça ignorada per tothom, començant pel propi amfitrió de l'obra.
XM, Montsià, primavera de 2023.
