Aquesta illa ha estat aquests dies un destapat territori emocional, tan banyat de blau, tan ple de ferms marges pedrosos vers la infinita mar. Com un recés odisseic o cavafià a Ítaca, d'arribada i d'inici de trajecte alhora.
Hi he llegit un llibre d'Antoni Sant Rimbau, aquell ex-company de feina del pare, de qui sempre ens recordava la seva singularitat —i la seva mort prematura, és clar. Un llibre que havia vist a casa des de petit, i que aquests dies, mentre desvetllava el seu contingut beatnik, amanit inapropiadament amb un anarquisme arrauxat i tronat de l'autor, sí que ha catalitzat, com a contra-model, eun cert recosiment del meu present, on el passat no pot fer res més que observar l'endreç i serenor del sempre-avui.
Hi he llegit un llibre d'Antoni Sant Rimbau, aquell ex-company de feina del pare, de qui sempre ens recordava la seva singularitat —i la seva mort prematura, és clar. Un llibre que havia vist a casa des de petit, i que aquests dies, mentre desvetllava el seu contingut beatnik, amanit inapropiadament amb un anarquisme arrauxat i tronat de l'autor, sí que ha catalitzat, com a contra-model, eun cert recosiment del meu present, on el passat no pot fer res més que observar l'endreç i serenor del sempre-avui.
En tot cas, em retrobaràs més sovint from now on, my Blue Ithaca.
